Suècia fa olor a nou. És una caixeta sense obrir, una destinació mai abans conquerida pels viatgers Erasmus de l’Eduardo Primo que hui s’enlairen (algú, per primeríssima vegada) cap a eixe llunyà nord d’Europa on esperen ser rebuts per població rubia, alta, educada fins a la fredor i parlant d’un idioma intel.ligible.
De moment, es fan moltes preguntes sobre l’institut on passaran la següent setmana. Tot el que saben és que allí es segueix la metodologia Montessori –això què vol dir?– i que és obligatori llevar-se les sabates per entrar al centre –tot el dia en calcetins!!??-. Encara no saben com riuran l’endemà en haver d’esquivar descalços els granets d’arròs i taques de salsa del terra de la cafeteria.
La jornada de viatge va resolent alguns dels interrogants. Comença en Carlet, on el iaio d’Eric es queda a només un pas de col·locar-se la sudadera blava i pujar al bus com un alumne més. Ja en l’aeroport, Mateu resulta víctima d’un control de seguretat aleatori. Un policia amb pinta de viking sanguinari li passa el detector d’estupefaents per la maleta, pel cos i, finalment, se l’apropa a la cara fent-li la senyal de la creu. Acompanya l’inesperat gest amb una forta rialla que li desmonta el personatge de dolent i el fa semblar, en realitat, un tendre Obèlix: Hale, ja estic beneït pel viatge, riu el nostre.
Alícia i Aitana P., dignes components de la generació Z, col·loquen el mòbil estratègicament en la finestra de l’avió per enregistrar com s’enlaira i, abans que s’apague la llumeneta dels cinturons, Stefan ja dorm profundament. Després de quatre hores pel cel, cap trompeteta de Ryanair en aterrar, dos reclamacions per maleta trencada i deu tiquets de tren, arriben a l’estació central d’Estocolm. Allí, Giuglia, Inés i Aitana M. necessiten uns pocs minuts (molt pocs) per arrancar una bona xarreta amb les companyes sueques que han anat a buscar-les.
I com sempre, de prop, però no massa, els profes els veuen avançar, patir nervis i superar-los; fer-se preguntes i contestar-les (o no); obrir a poc a poc eixa caixeta plena de coses per viure i per contar, olorar l’aroma de novetat que hui desprén Estocolm, però que envolta sempre qualsevol experiència Erasmus. I sembla aleshores que el treball fet paga la pena. I s’alegren d’estar allí per veure-ho i contar-ho. Encara que siga amb els peus gelats, perquè, sí: van tot el dia en calcetins.
Deja una respuesta