L’única part negativa d’un Erasmus tan curt és que, just quan t’acostumes a una rutina més estable, arriba el moment de tornar. Per això, aquesta última setmana vam decidir oblidar-nos completament de qualsevol rutina i aprofitar aquesta oportunitat al màxim. Després d’una llista de llocs apuntats a les notes del mòbil i de preguntar a diverses persones del país quins eren els seus racons preferits, aquesta és la setmana que ens va quedar.
Vam tindre la sort de coincidir a les pràctiques amb una xica de la nostra edat amb qui vam connectar molt bé. Durant el trajecte de tornada en tren des de la ciutat fins a la residència, per enèsima vegada, vam arribar a la conclusió que ja havíem recorregut massa el centre i que seria una bona idea aprofitar el fet que Letònia és un país tan verd per a fer una ruta de senderisme. Així que vam deixar la decisió en mans de l’única de les tres que era del país. Poc després vam pujar al seu cotxe i ens vam dirigir cap a Gutmaņa Ala, a Sigulda, una ruta exigent però que estic segura que mai no oblidaré.
Durant les tres hores de recorregut només ens vam creuar amb unes poques persones en bicicleta, una granota, un caragol de la mida de la meua mà i una serp més llarga del que m’hauria agradat trobar-me. També vam descobrir una cova impressionant amb aigua natural, unes vistes espectaculars del gran riu que travessa el país i, sobretot, verd… molt de verd.
Com que, casualment, vam decidir eixir el dia que feia més calor, vam acabar la jornada a la platja que hi ha just darrere de la nostra residència, on ens vam banyar una estona i vam aprofitar per prendre el sol.
Amb les mateixes ganes de no perdre’ns res, vam tornar un altre dia a la ciutat per visitar la Catedral Ortodoxa del Naixement de Crist (Kristus Piedzimšanas pareizticīgo katedrāle), que destaca pels seus grans arcs i les seues cúpules daurades. Després, a només deu minuts caminant, vam baixar al soterrani d’un local amb olor de cervesa i fusta, on vam viure una escena que mai no se m’oblidarà.
Al fons hi havia un grup de música letó tocant en directe; a l’esquerra, una barra plena de gent observava el centre de la sala, on diverses parelles ballaven al ritme de la música, mentre altres esperaven pacientment el seu torn. Després de diverses cançons, un xic letó es va acostar a mi amb la mà estesa per convidar-me a ballar. En aquell moment vam entendre que, si estaves dreta davant de la pista, era perquè esperaves que algú et traguera a ballar, i que per això la resta de la gent romania asseguda a la barra. Tot i no saber ni un sol pas d’aquells balls, ens vam llançar igualment a seguir els qui teníem al costat.
Finalment, després d’alguns viatges més en tren, unes quantes hamburgueses i moltes altres eixides, va arribar el final d’aquesta experiència. El divendres 12 de juny era el nostre últim dia i, com no podia ser d’una altra manera, el vam voler acabar igual que l’havíem començat. Una vegada fetes les maletes, vam anar a seure a la platja per contemplar la posta de sol. Perfectament hi vam passar més de dues hores, amb aquella sensació que, si ens alçàvem, significaria que tot allò s’havia acabat.
I, com si fins i tot el paisatge volguera acomiadar-se de nosaltres, vam poder contemplar un castell de focs artificials que, sense esperar-ho, va començar a il·luminar el cel just davant nostre, mentre el color rosa del capvespre es barrejava amb el so de les ones trencant a la vora de la mar. Va ser el final perfecte per a una experiència que sempre recordarem.
Deixa un comentari