Nantes

Arriba a la fi la meua estada a la Bretanya, arribe a Nantes, visite una part del Castell, i conec una miqueta més la vida d’Ana de Bretanya, duquessa de la Bretanya i posteriorment reina de França. També visite la catedral que m’impressiona per la seua grandiositat. Visite també els antics artillers del port fluvial de Nantes que ara s’han reconstruït en una gran zona d’oci, homenatge a la imaginació de Jules Verne, fill d’esta ciutat.

I no puc deixar de visitar el memorial per l’abolició de l’esclavitud una galeria subterrània que gela l’ànima i un fum de plaques amb noms de vaixells negrers i dates de partida carregats d’esclaus, no sols són dates històriques, és difícil no sentir incomoditat, però és una incomoditat necessària, quasi pedagògica. Ara comprenc perquè les companyes de Rostrenen tenien tant d’interès en la memòria històrica. La Bretanya, en cada racó, té un recordatori que fa que no ens oblidem de la història.

M’ha impactat molt que el memorial no sols et conta la història, sinó que et convida a reflexionar sobre les seues conseqüències actuals, és per això que no és només un lloc de memòria, sinó també d’interpel·lació: et pregunta, sense paraules, quin és el teu paper davant les injustícies contemporànies.

Personalment, me’n vaig amb una sensació agredolça. D’una banda, el reconeixement d’un passat dur i sovint invisibilitzat; de l’altra, la consciència que la memòria, per si sola, no repara, però sí que pot ser el primer pas cap a una mirada més crítica i responsable. És un espai que no busca emocionar de manera fàcil, sinó fer pensar, i això el fa especialment potent.