“Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà”.
Este vers de Lluís Llach es llig en les noves sudaderes blau Erasmus que, lluïdes per un grup de 10 adolescents i 2 professores a punt de viatjar, fan de tots ells un vertader equip desde el primer moment. Els cossets nerviosos i il·lusionats portadors d’eixa peça comparteixen, a més del look, les ganes i els nervis propis de qui s’endinsa en una nova aventura.
La marea blava, baix una pluja suau, fa de les sudaderes paraigües i puja a l’avió entre rialles, caps coberts i ulleres empanyades. Ja dins, Núria confessa que es posa molt nerviosa viatjant en avió, però que això no anava a frenar les seues ganes de fer i ser Erasmus: “El meu germà m’ha dit que està molt guai, i no m’ho podia perdre”. Té la sort de seure al costat de Júlia, que la calma i cuida, agafant-li la mà mentre l’avió s’enlaira.
Pitjor sort ha tingut Jordi, que vola per primera vegada, a qui els seus amics Roger i Gerard volen fer-li creure que les situacions d’emergència reflectides a les instruccions de seguretat passaran de veres: “Ara cauran les mascaretes d’oxigen, prepara’t”. Ja en l’aire, Jordi comenta alleujat que “no ha sigut per a tant”, i els tres riuen debatent si és pitjor caure a l’aigua o a terra. Sembla que conclouen que, encara que “l’aigua estarà poc gelà!”, sempre serà el menor dels mals.
Mireia ha decidit que la paraula del viatge serà “cachorrita”, ja que ara anomena així a les seues amigues. Busquen la traducció: en italià, “cucciola”. A ella i a Leire els falten hores en l’aire per fer Tiktoks, selfis, menjar o jugar amb la tablet. Això sí, Leire repeteix: “Quines ganes tinc d’estar ja en Itàlia!”
Sara comenta que anirà a fer esport i córrer amb el seu company, i Àngels contesta: “Uh! Gràcies que no m’ha tocat amb eixa parella!”. Les dos dormen en l’aire mentre Arantxa, preocupada, conta els minuts per trobar-se amb la família d’acollida: “Estic nerviosa, no sé què dir-los!”. No imagina que, un ratet després, eixos nervis s’hauran traduït en alegria, i a la pregunta pel grup de WhatsApp: “Què tal el primer dia, xics?”, contestarà: “Perfecteeeeee”.
En arribar a l’aeroport, els rep el grup d’alumnes i famílies d’acollida entre aplaudiments, somriures plens d’afecte i pancartes fetes a mà. Les sudaderes blaves comencen tímidament a barretjar-se entre la comitiva italiana, i allí es troben tots.
Diferents noms, llengües, països i entorns, però emocions i sentiments compartits, reflectits en les caretes de tots ells: la por front allò que es desconeix i el valor per enfrontar-ho; els dubtes sobre el futur, acompanyats de les ganes de descobrir-lo; el vertigen i, al temps, la sensació de llibertat; el xiquet que deixa un poc més de ser-ho per anar creixent amb cada nova vivència. L’abraçada a l’experiència que fan tots, comprenent-se inclús sense haver parlat: els qui venen del nord, els qui venim del sud, els de terra endins, o de mar enllà.
